Cultura del no planificar

El concepte “Cultura del no” és un artefacte semàntic molt ben projectat per persones il·lustres del nostre país per adaptar un concepte que ja ha estat retratat en altres contextos culturals: el “NIMBY” (Not in my backyard). La “Cultura del no” existeix en determinats conflictes, però la veritable cultura del no està instal·lada en determinats àmbits com a mecanisme de resposta a aquells que presenten alternatives al model de desenvolupament predominant.

L’apelació a “la cultura del no” és només una arma d’atac preventiu, una maniobra de distracció per defugir el veritable debat, i ocultar les grans mancances que ha tingut la inexistència de planificació territorial integrada. Som un país construït en base a planificació sectorial, de manera que el model final al qual tendim queda ocult. Els nostres governants sovint han amagat un disseny de país que no es pot explicitar perquè crearia fortes tensions i dissensions. Anar trampejant el dia a dia és més fàcil que definir el camí que seguim.

El “Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans” ja retratava aquestes mancances en la planificació l’any 1976. 30 anys després, tot i avenços en determinats camps, encara podem reproduir gran part del discurs. Acabarem algun dia planificant el país de manera integrada i contemplant també el territori com un recurs natural limitat?

No necessitem gestors de la realitat pendents només del creixement del PIB. Necessitem articular una societat complexa en els mecanismes decisoris i actors (institucionals i socials) que vulguin articular un país endreçat i responsable amb el seu propi futur.

Hem d’acceptar que es tirin endavant infraestructures tan inútils com perjudicials com el Quart Cinturó que no obeeixen a cap planificació coherent amb la preservació dels valors del territori?

Qui ha tingut interès en parlar de la “cultura del no” hagués estat més honest si hagués parlat de la “cultura dels torracollons”. S’hagués retratat a si mateix molt millor.