Repic de campanes

La premsa en va plena. Les selves tropicals de l’Amazònia o d’Indonèsia són destruïdes a gran velocitat. A l’Àfrica, nombroses espècies emblemàtiques es troben en perill. Podríem dir el mateix dels ecosistemes marins: les balenes o les tortugues es troben en greu perill. Més d’actualitat és l’ocupació del territori a la península ibèrica, amb els seus màxims exponents en el litoral mediterrani. Noms com els de Torrevella, Benidorm, Orpesa, Marbella, i un llarg etcètera estan associats a la cultura del “pelotazo” urbanístic: una gran porció de territori qualificada com a rústic i no urbanitzable és comprada a baix preu per, un temps després, ser classificada com a urbanitzable per una simple decisió municipal (amb la aquiescència de la Generalitat de Catalunya en el nostre cas). Aquestes reclassificacions solen ser una pràctica habitual dels ajuntaments; sigui per connivència amb els promotors de determinats projectes, sigui com a pràctica habitual per a reflotar (temporalment) unes economies municipals ofegades Ara bé, què pot fer que uns espais naturals de camps i boscos de sobte esdevinguin atractius per a ser urbanitzats? En el cas tan habitual del litoral, és evident que la mateixa proximitat del mar. En el cas del Vallès i de la resta de comarques veïnes, és evident que la proximitat a Barcelona. Ja fa anys que, en una bomba de rellotgeria lenta, ens hi han proliferat les urbanitzacions i els polígons industrials. En qualsevol cas, la ocupació urbanística dels espais naturals es veu terriblement accelerada quan prèviament s’hi ha construït una gran carretera. Això és especialment evident a la part sud del Vallès: seguint l'autopista A7-B30, actualment ja hi ha una massa quasi contínua d'urbanitzacions, polígons industrials, grans centres comercials... És per aquesta raó que les porcions del típic paisatge vallesà de camps i boscos que ens queden estan a la zona nord de la plana (entre d'altres: el riu Llobregat a Abrera (inclós en la Xarxa Natura 2000), la riera de Gaià (Viladecavalls), el Pla del Bonaire (Terrassa), el Bosc de Can Deu, el Torrent de Colobrers i Togores - Can Vilar (Sabadell), els boscos de Can Canyameres (Sentmenat), laTorre Marimon (Caldes de Montbui), el pla de Llerona i Marata (LesFranqueses). Doncs bé, si per poder urbanitzar la zona nord de la plana amb els màxims beneficis dels promotors i especuladors es necessita una autopista, els nostres governants els la donaran. Aquest i no un altre és l’objectiu que es pretén aconseguir amb la construcció del Quart Cinturó. Més enllà d’invocar-lo públicament com a element quasi-màgic per solucionar qualsevol problema de trànsit a la comarca, quan és analitzat detalladament i en privat l'administració reconeix que no els solucionaria i que inclús els agreujaria. Per tant, el problema d’aquesta autopista que ens amenaça els nostres paisatges i espais naturals no es redueix a l’impacte visual d’una carretera enorme, amb un nusos de connexions damunt mateix del Pla de Bonaire, per exemple. És tant o més preocupant la urbanització que (en 5, 10, 15 anys?) la seguirà d’una manera imparable. Així que, lamentem-nos per la destrucció de les selves tropicals de l’Amazònia, els esculls de corall, o les platges del mediterrani. Però sobretot, preocupem-nos, movem-nos pels espais naturals del costat de casa; per aquests paisatges de la plana del Vallès que no ens hem de deixar arrabassar i pels quals el Quart Cinturó constitueix la principal amenaça. No deixem que aquella frase de Hemingway “No et preguntis per qui toquen a mort les campanes. Toquen per tu” traslladada als espais naturals es faci realitat. El proper diumenge dia 3 a Sabadell, hem de sortir a defensar els nostres espais naturals.